Quan pensem en les sirenes, ens imaginem uns personatges femenins benèvols, encantadors i sensuals, amb els cabells llargs, esveltes, i amb una cua de peix llarga i ben lluent... Els grecs, no obstant, no tenien eixe tipus tan adorable de sirenes. En la mitologia clàssica, les sirenes eren uns monstres marins amb cap de dona i cos d´au, mescla que simblitzava els atractius femenins i la bellesa del cant. Segons algunes teories, representaven també potències infernals, i aquestes teories es basen en el fet que apareixen les seues imatges en moltes tombes i sepulcres. Com a filles de Cal.líope, una de les Muses, tenien el do d´un cant bell i melodiós, que encisava els mariners i els atreia irresistiblement cap a les roques, fent-los naufragar. El passatge més conegut on apareixen les sirenes és un de L´Odissea d´Homer. Odisseu (o Ulisses), coneixedor del perill que suposava acostar-se a elles gràcies a l´advertència de la fetillera Circe, es va fer nugar al pal principal de la nau per tal de poder escoltar tranquil el seu cant, però obligà els companys a tapar-se els oïts amb cera, evitant així la temptació, mentre remaven amb totes les seues forces. No és fins la tradició medieval quan les sirenes comencen a representar-se amb la meitat del cos de peix, conservant igualment una veu melodiosa, la qual cosa correspon a l´assimilació d´una tradició folclòrica que fa d´elles éssers marins. A partir d´aquest mite, ha quedat l´expressió "cant de sirena", que fa referència a una cosa molt temptadora i irresistible, però alhora perillosa. Gisela.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada